la arrencada espiritual de Catalunya, corrompent la seva més alta expressió verbal; matar pot-ser la espontaneitat del seu geni més representatiu, que fóra com matar el geni meteix en flor. Es clar que, segons he dit abans, al cap d'avall no restaria altre predomini que el que imposés natura, més forta a la fi que tots els nostres designis; però per la marrada d'aquests, quànt temps perdut, quànta força malversada, quànts estèrils sacrificis i, en resum, quànt de mal vingut al món per la vanitat d'uns quants homes!
Però encare que la elecció fos encertada, que en el dialecte escullit hi glatís, com en cap altre, el tipo ideal de la llengua comuna, quànt de mal podria encare pervenir d'ésser declarat, de moment, absolut son predomini! Tal predomini, fins quan es lograt amb la savia lentitut de natura, i per tant el llenguatje, al arribar an aquest cim, ha tingut temps d'enfortir-se amb la lluita, de ponderar la seva superioritat amb sos germans, de penetrar-se dels elements d'aquests amb el llarg contacte, i assimilar-se los mellors i més adequats, ja troba amb tot això son major perill en el prestigi de la victoria, en la fascinació que exerceix sobre'ls dialectes vençuts, en el desús en que cauen i en la influencia que reben del vencedor sense tenir ja força pera retornar-li la de llur pròpia vida decaiguda; de tot lo que n'esdevé aviat: empobriment de la llengua, després estancament, immovilitat, i a l'últim la fí dins la seva cristallisació literaria de llengua morta. Doncs are contèu quín no fóra'l perill d'adoptar de cop i volta un dialecte com a única llengua literaria, abans d'haver-se enfortit amb aquella lluita natural, abans d'haver ponderat la seva superioritat amb sos afins, abans
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/151
Aquesta pàgina ha estat revisada.
