damunt la passió popular envers els poetes i llurs obres, mes les sent portades pel meteix vent de festa, i sols dintre son remolí, que com a tots els açota, procuren copsar al vol les bolves d'or de la santa poesia. I'ls poetes són portats en triomf, i la reina de la festa es en veritat de la festa de tot-hom coronada.
Mes això no es del nostre temps—me dirieu—es dels temps que foren. I potser de temps que vindràn— us diria jo si us en sentia entristits. Es cert que una festa com la que imaginèm, vol gent d'altres coloraines per dintre i per fòra que no pas nosaltres; es cert que'l nostre esperit concentrat en sí meteix, treballat per la reflexió i l'anàlisis crític, meditabond, sembla haver perdut moltes aptituts d'expansió i repugnar les belles sensualitats col-lectives, i delitar-se sobre tot en una idealitat intensa i silenciosa: la oratoria s'ha tornat molt periodisme; el drama, llibre; i la poesia una refinada música interna; però, còm es, doncs, que al projectar aquest concurs de poesia i tants altres semblants no podèm renunciar encare a dona-ls-hi aquesta externa solemnitat? Pera ésser ben be del nostre temps sembla que hauriem d'haver convidat als poetes a enviar les poesies solament pera fer un llibre de les triades, i que no hi hagués altra festa que la que cadascú's fes en la soletat de sa cambra amb la lectura íntima i silenciosa d'aquest llibre. Llavores sí que'l nostre sentir i'l vostre tindria la meteixa arrencada i la festa de poesia fóra armónica i complerta en la seva intimitat, com ho era en el seu espandiment la que imaginèm del antics Jocs Florals.
Mes are'l sentir dels uns i'l dels altres venen de dos móns desde un cert punt diferents, i podria molt
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/134
Aquesta pàgina ha estat revisada.
