vici, un cerca-dònes lúbric i sense amor: «Mi pare sentir odor di femina», diu, acabant de deixar-ne una i flairant-ne ja un altra. «Vuol d'inverno la grassotta, vuol d'estate la magrotta... Delle vecchie fa conquista pel piacer di porle in lista... Sua passion predominante è la giovin principiante... Non si picca se sia vicca, se sia brutta, se sia bella, purchè porti la gonnella voi sapete quel che fa»; així’l pinta descaradament el criat, veritable buffone de farça italiana, a una de les seves meteixes víctimes; i després, quan aquesta se li presenta en el seu últim convit, en el que ell, com el més baix bon vivant, ha dit: «Gia che spendo i miei denari, io mi voglio divertir», i en que’l criat, contemplant-lo menjar, s'exclama: «Oh! Che barbaro appetito, che bocconni da gigante», què li respòn ell a la infeliç que vol ésser encare altra vegada enganyada? Tot lo que se li acut es aquesta baixesa: «Lascia ch'io mangi, e se ti piace mangia con me.» Sembla un tronera vell, que pocs moments després se’n anirà a l’infern amb contorsions tràgic-grotesques: «Che ceffo disperato—diu el criat veient-lo enfonzar se, —che gesti da dannato, che grida, che lamento, come mi fa terror.» I’l que veu no més això, lluny de sentir el veritable terror tràgic, resta amb la rialleta del qui, havent assistit a un sainete exemplar, en el qual se fa sortir el dimoni amb banyes i tot, se’n va tot tranquil amb un: Psé! Quien mal anda, mal acaba...
Oh, Mozart! Còm d’aquesta obra adotzenada ne pogueres fer aquella obra única? Còm de tal confusió, tanta puresa? Oh, música! art meravellosa, honrèm ton gran triomf! Que no es prou meravella pera tu que al alçar-te lliure del sentit humà t’acostis més al cel
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat revisada.
