Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/115

I tot això ho trobo jo realitsat i conduit a totes les seves conseqüències, ho trobo exemplaríssim, en el Don Joan de Mozart.
Però de primer cal que us digui'l meu enamorament de Mozart. Ja me'n vaig enamorar de criatura. Era un dia de festa: jo no sé quina festa era, però pels carrers de la ciutat hi anaven músiques, i una de les que passaven tocava una cosa... una cosa alegra i senzilla com d'infant, que'm banyà d'armonia tota l'ànima i restà en ella. Jo no sabia què era allò, però aquella música'm semblava quelcòm meu, una memoria recobrada d'un món meravellós perdut en el misteri de mon origen espiritual. Fou un enamorament. No es això meteix lo que passa quan un s'enamora en puresa d'una dòna? Anèu entre la gent, i multitut de rostres us passen per davant dels ulls, i tots ells en llur varietat prenen en vosaltres un sol valer col-lectiu. Però us en apareix un, i vostres ulls se dilaten, vostre pas s'atura i sentiu un fret a la boca del cor; l'encís ha obrat, l'encantament es fet. Us en anèu a casa vostra i dels milers de rostres que heu vist, tan bells, més bells, sols aquell us resta davant dels ulls com un miratge. Perquè? Contemplèu la visió a soles i us sembla quelcòm vostre, quelcòm qui ja vivia misteriosament en vosaltres, i qui desde aquell moment torna a actuar com una força viva en vostre sér actual. Vostra vida ha près un nou sentit i tota ella s'hi orienta. Sempre que eixiu al carrer hi portèu un fi principal: retrobar la cara amada; us nodriu llargament d'ensomnis; i ve un dia (perquè ha de venir en l'atzar) que la dòna reapareix, i no en va...
Així un dia vaig tornar a sentir jo la alegra música.