tada d'expansió, massa essencialment musical: aquell home no té res que dir en aquell moment, aquell home sols pot taral-lejar, i ha de taral-lejar per força. Un pintor no pot representar-la aquella alegria; a un poeta li costaria molt de diria; mes el músic hi troba son element natural i li dóna la expressió propia, la única. I—jo no sé si diré un disbarat de tècnica musical,—però a mí'm sembla que d'aquest cant a una sinfonia no més hi ha un pas; que la naturalesa de la inspiració no es diferenta, que en el fons de la seva essencia són una meteixa cosa.
El moment del cant en paraules es tot un altre, es un moment essencialment poètic. La emoció poètica's diferencia de la emoció musical en que cerca la expressió en la paraula, representadora imatjada per la idea, mentres que'l senzill sò musical no porta imatje, està més aprop de la puresa del ser. En la Comedia del Dante, el cel i la terra se us revelen al travers de la imatge ideal de les formes que s'hi agiten; mes en les sinfonies de Beethoven se us revela la essencia de la vida d'una manera quasi directa que, no donànt-vos-en cap representació imatjada, les conté totes. Però la emoció poètica i la musical s'assemblen en que, generades abdues en el ritme de la eternitat, ne duen la emprempta originaria; i així la poesia sembla un començament de música i la música un començament de poesia: sols que, al arribar a un cert punt, va cada una pel seu camí. Doncs be: així que en el camí apareix la paraula, comença la poesia; i encare que conservi tant fort el ritme generador, que sia cantada poesia, es i actua principalment per la paraula; i aquesta es la formació ideal de la cançó i de tot cant parlat.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/110
Aquesta pàgina ha estat revisada.
