Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/109

raules, sembla que aquestes se vaporisin en la santa armonia de les notes que s'alcen a regnar solitaries en la altura.
I així jo'm creuria que a una naturalesa essencialment musical, al veritable músic, lo que més li escau es la música pura, sens paraules, sens objecte concret de representació, sens altre impuls que la necessitat d'expressió d'un estat d'ànima intraduible de cap altra manera, d'un sentiment essencialment musical. Tots ens hi sentim en moments essencialment musicals. Aquell cant sens paraules de Schumann, del pagès que torna del treball, me'n sembla un exemplar ben característic. Aquell home ha treballat tota la setmana damunt la terra, acotat an ella, regirant-la, estimulant la seva feconditat, posant-hi les seves forces, les seves suades; i ve'l vespre del dissapte (perquè aquell cant té una alegria de dissapte) l'home's redreça, s'aixuga la suor, contempla la tasca complerta, el camp cavat, adobat i ja tot prenyat de la llevor, i penjant-se'l gec i les eines al coll, abraça amb un darrer cop d'ull la amplada del camp tot endreçat, i comença a caminar de cara a la llar encesa, hont li espera un bon repòs. Llavores la conciencia del dever complert, la esperança d'ésser ne ben pagat, el benestar que se'n promet, la tarda que cau bellament damunt dels camps en repòs, el diumenge que s'anuncia en el campanar del poble, promouen en son ànima obscura un estat d'alegria, d'expansió, que furga, furga, pera expressar-se; el pas de marxa que dû li posa un ritme natural, i'l cant li floreix als llavis espontani, com una flor. Cantarà en paraules? No. La seva alegria es massa complexa i massa vaga ensemps, massa íntima i massa necessi-