Còm us heu despertat, amics de Tarrassa! quín crit d'alegria heu llençat al sol ixent! Vosaltres, els treballadors, dormieu en el vostre treball, i, treballant, somniaveu. I'l vostre somni era aquest: Es fortament dolç el guanyar el pà, i'l dur-lo a casa; es dolç veure'ls fills còm menjen, i'ls vells ben abrigats reposar sense que res els manqui; i la dòna ben vestida governant en la abundor de la casa...; però no hi haurà quelcòm més?... Es ubriagador l'orgull del treball quan un se sent mestre de les coses, i les transforma enriquint-les i enriquint-se amb elles: es un gust fer-se ric... però, no hi haurà quelcòm més?... no hi haurà quelcom més encare? Es una delicia fonda disputar-se lo menester i lo sobrer, i lluitar i vèncer, i després de satisfer-se, poder adornar-se les mans victorioses amb la brillant superfluitat dels anells d'or símbols de les victòries, i poder extendre les mans aixís enjoiades, amb geste de mando, en una casa gran, i hermosa, i nostra, i en les gents que hi són i les que hi entren i'n surten, i anar engrandint al voltant el nostre imperi... però, no hi ha quelcòm més?... No hi ha quelcòm mellor que'ls mandos i'ls imperis, mellor que una casa gran i propia, mellor que anells als dits i diadema
- ↑ Discurs llegit en el «Teatro Principal» d'aquesta població.
