I si pogués ésser que, com are voldria jo amb vosaltres, vosaltres sabéssiu riure amb el jovent futur, i totes les generacions amb la eterna jovenalla, ben-haurada la terra en que això succeís, perquè ella i l'Ideal aviat serien una meteixa cosa!
Are, com a estudiants que sou, jo no puc fer sinó encomanar-vos a aquella il-lusió de saber que es ànima de tota ciencia. Aquesta il-lusió es la que fa'ls grans savis tant semblants als grans artistes: això es, que uns i altres s'enamoren del misteri de la vida i són atrets i escalfats en ell per una mena d'inspiració que en els uns il-lumina fortament la forma, en els altres la llei de les coses. Mes tant se val, que a la llum divina de la inspiració, en la forma s'hi transparenta la llei, i la llei, al fer-se viva, pren forma bella. Aixís jo crec que tots estudièm en veritat tant sols quan estudièm com artistes: es dir, inflamats pel desitj de posseir la essencia de les coses: llavors no hi ha res àrid, i fins les fórmules algebraiques us semblarà que palpiten.
Mes si no teniu aquesta il-lusió deixèu l'estudi, deixèu estar els llibres, i prenèu el quefer exterior que més us plagui; que, si us plau, fins picant pedra sentirèu sota'l picot estremir-se la bellesa del mon, i la obra vostra més grollera tornarà d'un modo misteriós altrament feconda que la de magatzemar tristament en vostre cervell fórmules mortes.
A la santa il-lusió us encomano, a la alegria del treball, sigui quin sigui, a l'ideal de vida que podèu perseguir sense que us caiga dels llavis aquella rialla que reflecta en el front una llum de joventut eterna.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/101
Aquesta pàgina ha estat revisada.
