Aquesta pàgina ha estat revisada.
LES ABSÈNCIES (1936 i 1952)
577
Demà...
Ara diria que sóc jo l'absent
i que el futur ja res de mi no espera.
Fina l'estel quan ve la llum primera;
quan ve la nit, fulgura novament.
Mes jo era el flam que un cop de vent s'emporta;
l'eco que va perdent-se dins el buit;
l'arbre tallat que ja lliurà son fruit
i, terra endins, enfonya la rel morta.
Com una estela del meu pas mortal,
resten, ací, la meva llar pairal,
les coses estimades, que no moren,
els ulls d'aquells que, enyoradissos, ploren
i els versos meus, que salven de la mort
els sentiments més íntims del meu cor.
