Aquesta pàgina ha estat validada.
NOUS POEMES (1924)
507
i la cinta blanca de la carretera
i els arbres que pugen de la torrentera.
Tot, a dins i a fora, se'm torna igualment
clara recordança d'aquell temps absent
—de tan clara, sembla que torni la vida;
que el present, en comptes de passat, s'oblida—
i sols quan esguardo ja fets homes grans
els que amb mi jugaren quan érem infants
—oh, jocs incansables, omplint de tabola
els carrers i places, en sortir d'escola!—
sento que de sobte la il·lusió se'n va
i em puny la recança del temps que passà.
Aquí, però, resta part de ma existència
i el passat renova la meva presència.
¿Ouè hi fa, si en cap banda l'ànima interpreta,
com aquí, les coses que el sentit penetra,
aquí on cada cosa se'm torna eloqüent
i palpo ma vida dispersa en l’ambient?
