Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/294

Al·legoria de la cançó nova

El meu amor no és un infant:
el meu amor és un ocell.
On és l'ocell, on és el cant?
Ara mateix el venticell
n'era sonor com una lira.
¿On és anat l'ocell
que enlloc se'l sent ni enlloc s'albira?

Só com un arbre enmig del camp:
l'ocell perdut en llunyania
deixava en mon fullam
un tremolor de melodia;
un tremolor que fina dolçament
i en cada tany es toma melangia.
On és l'ocell que feia mon content?

Ai, bella recordança
d'aquell seu cant sempre distint,
talment el vent que mou la dansa
dels arbres, cada volta amb nou instint!
Ara no em dolc ni em plac de la mudança,
ara em dolc de l'ocell i el cant extint.
On és anat l'ocell, oh, malanança?

Aquesta absència d'ara
que em fa llanguir una mica, no serà
per fer la joia del retorn més cara?
Si el cant no sento que he sentit suara,
quan l'ocell tomarà
quin aire nou, quin nou encís tindrà?
¿On és l'ocell, on és la cançó clara,
la cançó nova que del lluny durà?

¿I si l'ocell no porta cap novella
cançó? ¿Si és fuit només
per oblidar de tota cançó vella
l'aire inconstant, que no cantava més