La indolent
De primer antuvi qualsevol diria:
—Quina donzella més indiferent!—
D'aquesta guisa jo pensava un dia,
mes ara és altrament.
Si algun amic a tu s'atansa
i et diu una llaor per cada encís
sembles indiferent a la lloança
i fas, a penes, un somrís.
I quan un altre resta
amb l'esguard fetillat de ta visió
ni pler ni enuig en tu no es manifesta
i simules un gest de distracció.
Oh, engany! Si la lausangeria
t'és avinent, aquest callar que fas
és perquè més la sentis i no sia
interrompuda pas.
Tu que apars indolent quan amb fretura
t'embolcalla un esguard adorador
fas, nogensmenys, immòbil ta figura
per tal que ta beutat copsi millor.
Així, no és la teva indiferència
sinó una argúcia de la vanitat,
i ocultes sota el vel de la indolència
un esperit insaciat.
Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/284
Aquesta pàgina ha estat revisada.
