Aquesta pàgina ha estat revisada.
Al·legoria de l'alba i la donzella
Ames de l'alba gentil
la gràcia esvelta i lleugera
que trem a l'aura subtil
mateix que una cabellera.
La gràcia del jove cos
no res de l'alba cobeja,
com no cobegen les flors
tes temples, que en són enveja.
Mes, torbant la solitud
de ta vida, bella i forta,
un foll desfici t'acut
—diríem: l'arbre te'l porta—.
Desfici per l'aire lent,
per la fúria de l'oratge:
per l'afalac complaent
i l'abraçada salvatge.
