Oració de la nit
Senyor, la nit abriga tota cosa
amb son mantell de fosca i de repòs.
La porta de ma cambra resta closa:
totes les portes, en la nit, s'han clos.
Sóc dins el llit i fa de bon estar-hi
ara que el cos és las, freda la nit.
La tenebra em cobreix com un sudari.
Però, no obstant, vetlla mon esperit.
Sento la nit entorn; sento el col·lotge
del rellotge sincrònic, incessant,
i el meu cor, que batega amb el rellotge.
I em sento a mi, viu en aquest instant.
Viu en aquest instant, en aquesta hora,
en aquesta nit única, Senyor,
que els estels primitius lluen a fora
i a sota dorm una generació.
Tomen a mi, de una a una, aquelles
hores que fa viventes el record:
sóc com un buc tot remorós d'abelles
on cadascuna deixa son tresor.
Oh, Senyor, si en copsés la melodia
del pensament que dins mon front brunzeix!
Sento una sensació com d'agonia.
Clara, com mai, la mort se m'apareix.
Sóc dins el llit i fa de bon estar-hi
—sento el cor batre i el rellotge ensems—
i penso en els que varen reposar-hi
en altres nits i molt enllà del temps.
Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/233
Aquesta pàgina ha estat revisada.