Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/232

¿Per què, entremig de les humanes coses,
tota la vida se'ns enduu el sentit
i, com el baume de les flors descloses,
perdut en l'aire vaga l'esperit?

Mes, ara l'hora ja ha passat de febre;
devé repòs la inquietud del jorn;
ve sobre el món la nit i la tenebra
i un gran silenci sento al meu entorn.

De nou retorna dintre meu —és l'hora
meditabunda del recolliment—
mon esperit, que fou dispers a fora,
i el foc de l'ara de bell nou s'encén.

I ara és quan sento la grandesa vostra,
Senyor, i la vostra paternal bondat
i, enc que els meus ulls no us puguin veure el rostre,
enfront de Vós em sento humiliat.

Mercès, Senyor, que un altre dia em dàveu,
essent cada hora l'hora de la mort;
mercès, Senyor, que el cos em vigilàveu
de tot perill, i el manteníeu fort,

i ara, benèvol us mostreu encara,
després d'un dia que us he negligit,
portant-me al seny vostra memòria clara
i al cos lassat la calma de la nit.