Oració de la voluntat
Senyor, jo vull ma vida ben humana,
amb tot allò que és llei d’humanitat,
amb el contrast i la diversitat
del foll neguit i de la joia blana.
Car me fóra enutjosa d’altra guisa,
en la indolència que anorrea el cor,
sens la rialla, ni l’esclat, ni el plor,
com una cosa inanimada i grisa.
Vull ser més que la planta; més encara
que el curs de l’aigua que no sap on va:
deu-me la gràcia de sentir i pensar
fins quan el dol em puny i m’aclapara.
Però, Senyor, jo no vull pas que sia,
mon temps, d’un ritme únic governat:
deu-me el contrast i la diversitat
i no cap mena de monotonia.
No vull que sia com una esplanada
que, de tan llisa, cansa de mirar:
vull l’ànsia i la sorpresa de l’enllà
i el dolç repòs al cap de la pujada.
No vull ma vida massa falaguera
que una alegria no em vingués d’aquí
i m’atuís amb un dolor sens fi
l’adversitat d’una hora escadussera.
Deu-me més bé la joia inesperada
que el desencant d’haver esperat en va.
I, puix que un dia l’haig d’abandonar,
feu que no em sembli massa benaurada
aquesta vida que és una esperança,
més que no pas una realitat,
perquè el deixar-la no em sigués recança
i em sembli l’altra de major bondat.
Pàgina:Obres completes Poesia volum I (1991).djvu/230
Aquesta pàgina ha estat revisada.
NOVES CANÇONS (1916)
229
