Simfonia pluvial
Quin estrany sortilegi ha obert mos ulls de nou?
Era el somni fatídic que de cop ens deixonda?
¿És l'ocell que saluda, des del cor de la fronda,
el dia que es desclou?
És quelcom més plaent que el seu cant: és que plou!
(Tota la nit que dura l'inefable renou).
Més abelleix avui que no cap simfonia
la gran monotonia
d'aquest ploure seguit,
d'aquest plorar del cel damunt la terra eixuta
que ve a calmar la set de la flor diminuta,
de la planta a mig créixer i de l'arbre fornit.
Amb quin batec de joia ressona dins mon pit!
—Deu-nos aigua, Senyor! —demanàvem. I era
tan llarga com inútil la nostra humil preguera,
fum que lleuger s'enfila fins que es perd i es desfà
dins la buidor insondable d'un cel dolçament clar.
Oh, com ens atuïa, Senyor, vostra sordera!
Totes les fonts callaven; seques eren les deus;
la terra, als nostres peus,
talment agonitzava;
del fons de cada rel la mort, lenta, pujava
i anava, com una ombra, cobrint horts i conreus;
era tan fort l'eixut, Senyor, que no hi havia
ni un clapadet d'herbatge per pasturar l'arment.
I fins el bosc tenia
un color macilent.
¿És per tal que aprenguéssim a esperar amb confiança
—Vós, que tant de nosaltres heu esperat en va!—
que l'aigua retardàveu a la nostra esperança?
Vós sabeu com i quan el que ens heu de donar.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/80
Aquesta pàgina ha estat revisada.
EL VAS TRANSPARENT (1961)
79
