Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/74

Aquesta pàgina ha estat validada.
EL VAS TRANSPARENT (1961)
73
 

pura sensació, reflex inconscient...
fins que al meu front retoma la llum del pensament
i a poc a poc retrobo la meva consciència
de vianant esclau, mancat d’independència.
I sento una veu trista que em diu: —Quin bell sojorn,
si no fos la recança de l'imminent retorn!—

Oh, si em fos dat triar! Reprendria el camí
muntanya amunt, amunt, fins a poder gaudir
dels grans espais serens, on l’ànima s’oblida
de totes les misèries que llatzeren la vida:
els odis, les enveges, els sentiments jussans,
les guerres que solleven germans contra germans...
Allà, ignorat dels homes i lluny de la ciutat,
lluny de la boira baixa de la vulgaritat,
i com em plauria, en íntim contacte amb la natura,
viure una vida sana, tranquil·la, forta i pura!

Mes, jo no sóc, dins l’aspra bellor de les muntanyes,
un ésser mitològic, un faune armat de banyes,
(l’edat d'or que cantaren els poetes és lluny);
ni el pelegrí que, a lloure i amb la gaiata al puny,
va fent, lliure de noses, el seu vagabundatge;
ni el pastor que domina l’amplitud del paisatge
i sap conèixer l’hora pel canviar del sol;
no sóc tampoc el rústic i simple bosquerol,
ni, en solitària espluga, l’auster anacoreta,
sinó un trist ciutadà, un pare i un poeta,
—un poeta misàntrop, enemic del traüt,
que, al marge de l’estulta i enorme multitud,
enyora les delícies d'un impossible oasi.
(És lluny, és lluny el temps feliç del vell Horaci!)

És carrerany avall que la ciutat em crida:
cent deures m’hi reclamen per asservir ma vida.
Aquests pins, sense mi, creixeran drets igual:
els meus fills necessiten de l’ajut paternal.

A través de les branques on negregen les pinyes,
he vist —senyal dels homes— el verd clar d’unes vinyes