Els ulls de la dona
Brillava el Paradís en sa gençor primera.
Eva tenia encara closos els ulls, i era
tot just creada: sobre l'herbatge nouflorit
reposava i tenia l'home prop seu dormit.
Pel mal futur, que en l'antre dels inferns cogitava
Satan, era formosa. Son rostre destacava
—perfecte i pur— enmig del seu cabell daurat
i es recolzava sobre el braç esvelt, blegat,
mostrant el borrissol de son aixella blanca.
I des del colze jove fins al contorn de l'anca
una adorable línia —mòrbida ondulació—,
fins als seus peus gentils baixava. El Creador
restava extasiat davant sa criatura.
El seu poder havia copsat de la Natura
tot ço que té de bo, de bell, i ho va donar
a la dona, plasmada per sa pròpia mà.
Per a donar perfum al seu alè, prenia
el zèfir, que damunt les roses discorria;
per' fer més palpitants sos pits, verges encar,
prenia la cadença magnificent del mar.
Ella parlava, en somni: sa dolça veu profonda
era un cantar melòdic d'ocells a dins la fronda;
sos llargs cabells profusos, d'or fluid, arborat,
dels raigs del sol tenien el fulgurant esclat,
i era sa carn superba feta de neu i roses...
Mes Eva es despertava: de ses parpelles closes
volava l'últim somni disforme, lentament,
i es feia en ses pupil·les una fulgor trement.
Llavors, fent-se visible dins l'or del clar matí,
els encants de la dona volgué Déu resumir
en un, però que fos de tots el més excels,
i va posar en sos ulls tot l'infinit dels cels.
