Bromari
¿Qui no ha sentit l'encant de la tardor
ni ha gustat mai la seva pal·lidesa?
S'emplena el cor d'una suau tristor;
el cel és gris; la mar, tot placidesa.
És un crepuscle tot el jorn. Malalts
resten els arbres que, deserts, negregen.
Flota la boira entorn dels vells casals;
les llars de foc, sota els teulats, flamegen.
Els camps han pres un aire sepulcral.
Vora l'estable, on el ramat reposa,
s'eleva un fum que es torç en espiral
entre el ramatge on cap ocell no es posa.
El baume de la morta floració
és el vestigi d'una magna festa.
Com dins la fosca un astre en l'horitzó,
ara el record dins la tristesa resta.
Ja no sentim el crit de l'oronel;
marcida, cada flor tomba colltorta.
Tot és silenci; sols l'amor, fidel,
canta i floreix damunt la terra morta.
