Cançó
Dels vostres ulls un dolç esguard, oh ma deessa,
—ulls blaus, mon sol conhort—
pot tornar-me a la vida i esvair la tristesa
que em duu cap a la mort.
Gireu els ulls vers mi; que llur més viva flama
deturi mon traspàs:
Un sol esguard és prou. Ho voleu, bella dama?
No, vós no ho voleu pas.
Un mot de vostres llavis, al meu dany massa amable,
dit, però, sense enuig,
pot canviar el destí d'un amant miserable
que el greu turment defuig.
Un sí cal solament —entre un somriure gràcil—
un sí que em consolàs.
Déu meu, quin esperar! Voleu a això ésser fàcil?
No, vós no ho voleu pas.
Roca sorda als meus clams, de glaç tota cenyida,
cor eixut d'amistat:
quan jo era menys ardent éreu vós més sentida,
més prompta a pietat.
Deixem, doncs, d'estimar; i, des d'avui, senyora,
desviem nostre pas.
Que jo volgués, però, ¿cosa possible fóra?
No, no, jo no ho vull pas!
