Quan l'home està resolt a prosseguir el viatge
no deu mai abans d'hora, per retornar a l'hostal,
deixar el camí de sobte sense arribar al final.
Com ta potència, oh Mort, és gran i és admirable!
Res en el món per tu no es pot dir perdurable.
Com més al llarg del riu les ones van rodant,
l'una empenyent a l'altra fins arribar al mar gran,
així els dies s'escolen i l'avenir segueix
la petja del present, que son lloc li cedeix.
Ço que fou torna a ser; tot corre com el riu
i res de nou no veu l'esguard contemplatiu;
la forma mor; trasmuda's i el temps la fa reviure;
d'aquest canviament al món en diem viure
i morir, quan la forma vers una altra se'n va.
Així, oh Mort, amb Venus la Natura trobà
mitjà de fer durable, diversa i llargament,
la matèria que tu després ens vas prenent.
Però l'ànima nostra és immortal: ni un lleu
canvi sofreix; i resta sentada prop de Déu,
eterna ciutadana de l'eterna Ciutat
que ella en son cos havia tants dies esperat.
Jo et saludo, joiosa i benfactora Mort,
dels dolors postremers medicina i confort,
i et prec que quan mon hora final vinguda sia
no em deixis decandir llarg temps en malaltia,
sofrent dins el meu llit; i, puix que cal morir,
fes que la mort em sobti a l'hora del patir
o que en honor de Déu o del meu Rei en guerra,
caigui ferit de mort, els peus damunt ma terra.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/423
Aquesta pàgina ha estat revisada.
422
APÈNDIX I: VERSIONS POÈTIQUES
