XXXIII. Al cavaller de Pange
A De Pange, que té l’ànima innocent i la vida
serena i de cap mena de crims entenebrida,
no li cal pas el ferre que defensa i occeix,
les fletxes amb què Scythe son buirac proveeix,
ni el plom que foragita l'aram entre fumera.
Incapaç de fer mal, son ànima no altera
cap mena de temença; res no el pot fer penar
i es dóna, confiat, al plaer d'estimar.
De Pange! Amic prudent! És foll qui es desficia!
Si el destí dues voltes la vida ens concedia:
la una pel treball i els usuals mesters
i l’altra pels amors i pels jocs i els plaers,
almenys, després d’un viure pesat i treballós,
vindria un altre viure pur i voluptuós.
Mes, si una sola volta vivim i trespassem,
tper què, malavirats, la vida turmentem
amb tantes lleis que ens causen sovint només que dany,
dominats pels honors, les riqueses i el guany,
oblidant que la sort, immutable en son curs,
ens féu a tots mortals i els nostres jorns són curts?
Sens el favor de Venus, la vida què seria?
Des del moment que Venus, oh, De Pange! em jaquia
em moro, car sens ella tot em desplau, aquí.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Humans, semblem talment les fulles de l’arbratge
que amb llur ombratge calmen les calors de l’estiu,
quan és el sol més alt i resplendeix més viu.
Mes, ve l’hivern fatídic amb son vol ràpid; ve
i ens marceix i ens asseca; i el seu buf homeier
sacut i fa volar dins la fúria dels vents
tots els fullatges morts per fer lloc als vivents.
La Parca els nostres passos empeny: passa el migdia,
el capvespre, la nit i la nit sense dia,
i als nostres ulls, que esperen l’últim son, per consol
els deixa al dematí veure un poquet de sol.
Quan aquesta hora fuig, dels nostres dols seguida,
