XXIII
Oh, nit, nit dolorosa! Oh, aurora ressaguera!
No véns? Ets lluny encara? Com el meu cor t'espera!
De l'una banda a l'altra es va tombant mon cos
però de cap manera no pot trobar el repòs;
l'insomni m'aturmenta, cruel i pertinaç,
i una suor d'angúnia cobreix la meva faç.
Tu dorms, bella D' .r.., i és justament per tu
que són oberts mos parpres fins que el nou dia lluu.
Aquesta nit cruel, si haguessis tu volgut,
més bella i més de pressa s'hauria escorregut.
Jo sento viu el teu record al meu entorn.
Demà, quan me llegeixis, en clarejar el nou jorn,
veuràs com el meu cor no ha reposat tranquil.
Per tu la meva testa, damunt el llit hostil,
he sollevat amb pena. Segut i ple de tu,
la llàntia nocturna que dins ma cambra lluu
sap com enmig de planys mescolats de dolcesa
poso sobre el paper mon cor ple de tendresa.
Tu dorms, bella D' .r.., tos parpres són tancats;
el teu alè de rosa, de sospirs embaumats,
desclou, voluptuosos, els teus llavis de foc.
Mes ai, potser m'enganyo i tu ni dorms tampoc!
Potser, mentre l'insomni malversa mon repòs,
lluny meu uns altres braços estrenyen el teu cos,
i aquesta nit, que em sembla tan llarga, és mon turment,
a tu t'apar que voli més ràpida que el vent.
Oh, son, tu que ens ofrenes el repòs i l'oblit!
Vine, i mos parpres tanca per una eterna nit.
Un altre en els seus braços! Oh, dolorós ultratge!
Un altre! La vergonya m'occeix i el descoratge!
Oh, malaurat de mi! ¿Per què han volgut els déus
que en una tal beutat reposés els ulls meus?
¿Per què el meu cor tan feble s'ablana a les tortures
dels seus esguards, tan pròdigs en dolces impostures?
Una amada menys bella ama millor, i ensems,
tendra i humil, pren cura d'agradar-vos tostemps.
És tímida; té por de plorar vostra absència;
