Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/398

XXII

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ningú més benaurat que el mortal que, tranquil,
benvolgut dels amics i a l'Amor sempre hostil,
entre banquets i jocs i altres divertiments
deixa passar la vida sens capficar-s'hi gens.
Mes, ai d'aquell qui, el cor impregnat de tristesa,
ha de fingir-se alegre i riure sens destresa!
No ho sé, però tothora la veig i l'oic parlar;
tothora al meu davant el seu fantasma està
i al seu dolç nom encara l'oïda tinc alerta.
És potser el foc del vi que el meu amor desperta?
Sota els bosquets de Xipre, a Venus consagrats,
Bacus madura el fruit d'aquests pàmpols daurats.
Temo que per trair mon odi i ma venjança
tots aquests déus malignes han fet una aliança.
Perquè —bé me'n recordo!— quan, altre temps, a prop
d'aquesta ingrata, en nostres secrets festins, de cop
dels llavis seus la copa mig plena arrabassava
i als meus, trèmuls de joia, frenètic, la portava
el nèctar, de l'Amor insidiós agent,
lluny d'apagar mon foc, el feia més ardent.
Llavors, en un transport febril, la meva mà
sa testa esbojarrada volia acaronar.
Ella reia, i, malgrat dels seus braços gelosos,
jo abastava amb els llavis sos besos saborosos,
i, útil estratagema, maldava tot seguit
per obtenir les flors que duia sobre el pit,
fins que els meus dits intrèpids, convulsos de malícia,
les hi prenien totes... Oh, moments de delícia!
Aleshores l'amava. I l'amaria encara
si la set de domini que no la desempara
hagués afalagat mon orgull, que ultratjà;
si una fos sols l'ofensa que tingués a venjar;
si cent ofenses noves no hagués rebut després
i si no l'avorrís.. Oh, quin dolor no és
quan ja a l'amor tenim el cor acostumat