Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/397

XXI

L'art els transports de l'ànima feblement interpreta;
si l'art és qui fa els versos el cor és el poeta.
El geni, constrenyit en sa fecunditat,
no pot servar en la testa l'obra que ha madurat.
Fins, malgrat ell, en ell mateix, a un vers exacte
s'ajusta el pensament i fuig amb ell a l'acte.
Ell escriu; son cor dicta. A aquest mestre diví
no cal sinó prestar-li la mà; després, seguir.
Quan ell és benaurat; quan res no l'aturmenta;
quan la joia exultant, la jovenesa ardenta
damunt son rostre posen l'esclat de llurs colors,
son vers, fresc i vermell, rublert d'ambre i de flors,
brilla de la salut que mostra son visatge
i sent que el món és bo, i a viure l'encoratja.
Si, pobre i generós, son cor ha de sofrir
dels planys d'un indigent que no pot acollir;
si la beutat que ella ama, lleugera i inconstant,
l'oblida, entant decanta la testa a un altre amant;
si als flancs sent la punyida cruenta del dolor,
son vers és taciturn, velat d'un llarg crespó,
i com res més no veu sinó danys i dissort
pensa que l'únic bé dels homes és la mort.
Ver sempre, son discurs sovint es contradeix;
s'expressa amb tons mudables; fustiga o aplaudeix.
En va mon pensament és volador i audaç:
així que vol fugir l'Art li detura el pas.
Per 'xò, amb mos escrits fonent-lo constantment,
hi fixa el temps passat, per ell sempre present,
i sap, puix a coneixe's el seu deler el convida,
renovellar sens treva son ànima i sa vida.