del mal d'ingratitud jo mateix em culpava;
planyia el seu amor, m'acusava del meu
i blasmava el meu cor, tan poc digne del seu.
Tremolo, amic. Ja som a prop de sa demora.
Oh, grans déus! Ja reveig eixa casa traïdora
que mai sens torbació no ha franquejat mon pas
—una torbació dolça, que no en moria pas.
Avui els meus afronts dels seus em venjaran;
llàgrimes veritables sos ulls destil·laran.
El més dur de la còlera, l'insult i la venjança
sentirà... Mes, provem, abans, fins on alcança
el silenci indulgent que sembla amanyagar,
que perdona i relliga, que plany sense ultratjar.
Sí, deixem el despit, i els afronts, i els agravis.
Anem, jo vull entrar-hi amb el riure en els llavis,
serè i tranquil el front. Licoris, vull saber
si en veritat la pau depèn del meu voler.
Pren coratge, cor meu! Una dolça esperança
em diu que ha de finir avui ta malaurança.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/394
Aquesta pàgina ha estat revisada.
