Aquesta pàgina ha estat revisada.
LXXIX
Ix, oh nimfa del riu, de ton aigua sonora!
Pren mos cants de pastor confegits a ta vora
i porta'ls a D' .r.., la gentil insular;
que llurs sons amorosos pugui ella escoltar
i, sortint als teus passos, amb la boca rient,
els seus dits primorosos els recullin del vent.
El fresc matí d'un jorn de bell i clar celatge
no és tan florit, tan pur, tan dolç, com son visatge.
Digues-li, tu que ho saps, digues-li quin record
d'amor em persegueix tostemps i omple mon cor;
digues-li per qui clama ma veu desconhortada
fent percudir les voltes d'eixa gruta atzurada;
digues-li quin nom és que enmig d'aquests pradells
de tant de repetir-lo ja el canten els ocells.
