Aquesta pàgina ha estat revisada.
XXXIII
Era jo un bell infant que ella era gran i bella,
i amorosa em somreia, i em cridava a prop d'ella.
Dret sobre els seus genolls, la meva mà infantina
li amanyagava el rostre, i els cabells, i la sina,
i qualque cop, la seva, amable i complaent,
fenyia castigar ma infantesa imprudent.
Era enfront sos amants, devora seu confosos,
quan més em prodigava sos tractes amorosos.
Quantes voltes (mes, ai, què es sent a aquella edat?)
els besos de sa boca mon rostre els ha copsat.
Tots els pastors em deien, veient-me triomfant:
—Oh, quant de bé perdut! Oh, venturós infant!
