Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/343

els llargs cabells a lloure, el pas acompassat,
vers una tomba, sola, pensiva, inanimada,
i com s'atura i plora sa mare benamada!
Oh, com tos ulls són dolços! Ta faç sembla una flor!
Davant la meva tomba, no es vessarà ton plor?
No vindràs tu, més alta, més bella que els estels,
a dir, davant ma tomba: —Les Parques són cruels?

—Ah, mon fill! ¿És l'amor, és l'amor insensat
qui t'ha fins aquest punt tan durament plagat?
Febles que som nosaltres, sempre és aquest amor
el que rendeix els homes i els omple de dolor!
Si ploren en secret, qui llegeixi en llur pit
veurà com és l'amor que els dóna tal neguit.
Però digues, fill meu, ¿quina bella dansant,
quina verge sotjares al peu de l'Erimant?
No ets ric i bell? O, almenys, ¿no ho eres, quan encara
la dolor no marcia les roses de ta cara?
Parla. ¿És Eglé, la filla del príncep de les ondes,
o bé la jove Irene de llargues trenes blondes?
O bé, ¿no fóra aquesta soberguejant beutat
quin nom a mes orelles sovint és arribat,
que fa pertot les belles esdevenir geloses
1 als temples i als festins les mares, les esposes
diu que s'escandalitzen de veure-la com va?
Aquesta bella Dafne?... —Oh, mare, calleu ja!
Què és el que heu dit? Oh, déus! És bella i inflexible;
iguala els immortals en augusta i terrible!
Mil amants l'han amada sense haver-la assolit.
Com ells, del seu refús jo fóra, doncs, colpit.
Oh, mare!, feu que mai no en sia assabentada...
Mes, oh, mort!, oh, turment!, oh, mare benamada!
Amb quin afrós desfici mos dies veig passar!
Oh, mare benamada! No em deixeu de la mà.
Jo mor; cerqueu-la on sia. Vostres anys, vostra cara
evoquin als seus ulls la imatge de sa mare.
Preneu aquest paner i els nostres fruits més cars,
i el nostre Amor d'ivori, honor de nostres llars,
i aquesta copa d'ònix de Corinte, fabrida,
i aquests joves cabrits, i el meu cor, i ma vida,