És que són teus. En canvi, jo no tinc tal fortuna;
ells són dels meus neguits la causa inoportuna.
Els trec dues vegades, sens esma, cada jorn
i, suspicaç, un amo espera el meu retorn.
Res no li plau; li sembla que la llana és escassa;
que són morents i a penes si poden dar una passa.
De tot, de tot rondina. I si fa el llop requesta
d'un anyell i s'enfuig amb ell vers la foresta,
jo en tinc la culpa: vol que lluiti entre les dents
dels llops, o els converteixi en tímids i innocents.
Després, menaces, crits, injúries i fàstics
i crueltats indignes, que ell anomena càstigs.
A l'innocent, els déus tostemps són favorables.
Per què, doncs, fuges d'ells, suport dels miserables?
Entorn de llurs altars, omats de tota mena
de dons, per què no hi danses ni els portes cap ofrena?
Duu-els-hi flors, i així, amb els teus sacrificis,
faràs que et siguin, Júpiter i les nimfes, propicis.
Les cançons i les danses i el folgar dels pastors,
això són pel meu cor plaers enganyadors.
Què em contes tu de déus, de nimfes i d'ofrenes?
Jo no tinc flors pels déus; no tinc rostolls a penes.
No temo els déus: he vist llur foc i llur esclat,
i, com podria amar-los, si ells m'han esclavitzat?
Qui ames, doncs? Oh, amic!, ¿seràs tan infeliç,
que ni d'una estimada coneguis el somrís?
