guaita les flors vermelles que als aires exhibeix
el presseguer: un préssec cada una ens ofereix;
guaita, devora els prats verdejants, la planada
on és dels blats madurs la tremolor daurada
que ja dels segadors pressent les eines llestes.
Quina noble família de deïtats agrestes!
La Collita i la Pau, amb ulls purs i brillants,
amb espigues daurades en el front i en les mans,
vénen, seguint el pas de la dolça Esperança,
i aboquen l'auri com que de vessar no es cansa.
Ja ho sé que tu les veus i segueixes llur pas,
però mos ulls d'esclau no les albiren pas.
Jo no veig més que un sòl difícil i mesquí
que haig de tornar-lo fèrtil pels altres, no per mi!
Davall d'un cel cremant, arreplego la grana
que als altres alimenta quan jo pateixo gana.
Aquesta és, doncs, ma terra, madrastra abans que mare.
I tota la natura, tan pròdiga i avara,
és als meus ulls més nua, més horrible al meu cor
que aquesta vall que et dóna l'angoixa de la mort.
El curar de tes cabres i llur veu apacible
no poden endolcir ton ànima insensible?
No t'alegres de veure com juguen tos anyells?
Jo sóc joiós devora dels meus cabrits novells;
em plauen tant llurs jocs i aquell belar que fan!
I quan, per sobre l'herba, de rou tota brillant,
cerquen llur mare i criden i salten bojament,
amb ells jo també salto i em sento més content.
