Aquesta pàgina ha estat revisada.
IV
Vindré de nou un dia de tardor.
Vull contemplar les imposants arbredes
—ara puixants d'esplèndida ufanor—
al pas fatídic de les aures fredes.
Vull veure la simfònica mudança
dels verds en ocres, en carmins i ors
i gaudir-ne l'encís, amb la recança
del poc que duren aquests rics tresors.
Si el trist presagi mon semblant traïa
per tal d'esbatre'n la malenconia:
—No tot es perd! —diríeu vós—. També
se'n van els versos com fullaca solta,
però restem nosaltres i, altra volta,
brotem com l'arbre quan l'instant revé.
