La imaginària amor
Tinc una amor que és dalt de la muntanya,
com l’edelweis i l’àliga reial.
El seu palau és una humil cabanya
posada a l'ombra del darrer penyal.
Allà floreix, entre immortals boscúries,
sota la vasta soledat del cel,
lluny de les nostres gèneres espúries,
com un somni d’amor, com un estel.
És fresca com el doll de l'aigua viva;
esquerpa com la flor de l'espadat;
té una pura bellesa primitiva
que cap mà ni cap ull no han profanat.
De les ciutats i els homes de la terra,
de tot el d'ací baix, no en té ni esment;
cap àvol passió no li mou guerra;
pruïges vanes el seu cor no sent.
No sap del món les menges principesques,
les mil bevendes que combina l'art,
però cull sempre les maduixes fresques
i beu la llet escumejant encar.
El brill ignora de les joies cares
i el luxe fatu de brocats i pells,
però sap l'or de les albades clares,
els velluts i les sedes dels pradells.
Mai no ha sentit violes ni timbales,
ni de l'horríson altaveu el crit,
però coneix el bel de les primales
i el corn del vent arremorant la nit.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/272
Aquesta pàgina ha estat revisada.
