Aquesta pàgina ha estat revisada.
quelcom que eleva l'ànima a una altura
on copsa el tremolor de l'inefable
i on la beutat és llàgrima i silenci
i emoció sagrada... Damunt l'herba,
assegudes en ròdol, quatre amigues
canten a cor i com abstretes; canten
coses de Schumann, de Mozart, de Schubert;
canten amb veu tan afinada i dolça
que amb els ulls closos les escoltaria
fins no sé quan, fins a morir tal volta.
Oh, divina mercè, que elles no saben!
