Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/251

Desolació

Rodejat d'altives i esquerpes muntanyes,
hi ha el fondal ombrívol, ple de quietud;
dins el gran silenci, el fresseig perdut
del torrent que llisca entre joncs i canyes.

I allà, dispersades sense ordre ni acord,
entorn de l'església senzilla i vetusta,
un grapat de cases de tàpia i de fusta,
brunes com la terra que els fa de suport.

Vianant que hi baixes, seguint el camí
on de petja humana ja no queda rastre,
toma-te'n enrera si em vols creure a mi:
^no sents quin silenci de mort i malastre?

Abans no hi davallis, detura la passa
i escolta si puja del fons cap remor:
,-no sents la campana tocant a oració,
ni el bou que bramula, ni el gos que escridassa?

Cap batec de vida no hi cerquis debades:
les cases són buides d'ànima vivent;
el vent hi regolfa sota les teulades,
aixopluc que foren d'esvaïda gent.

Les herbes hi creixen entrant pels llindars
—tal un cementiri de tombes desertes—;
de l'església vella les portes obertes
mostren les naus orfes de sants i d'altars.

Potser encara penja damunt d'una porta
una branca seca de llor beneït
i roman encara, desmaiada i morta,
una clavellina damunt de l'ampit.