Les amigues llunyanes
I
¿On són les amigues llunyanes d'un dia,
on són Margarida, Joana i Esther?
Per molt temps que passi, llur record no es perd
i ara torna amb aire de malenconia.
Per ’xò avui, nostàlgic, el meu peu avança
pel camí cent voltes calcigat, llavors
que el cor jovenívol s’obre a l’esperança
i l’amor ens brinda les primeres flors.
L’estiu conduïa fins aquest paratge,
lluny de l’urbs, en cerca d'espai i frescor,
les joves amigues que amb llur formosor
prestaven un líric encís al paisatge.
Jo les veig encara, com ahir, xalestes,
escampant rialles i cançons pel camp;
el carmí recordo i el blanc de llurs vestes
i l’ombra on llegíem i admiràvem Jammes.
Oh, quantes vegades, en hores antigues,
quan ja el sol no crema i és suau l’oreig,
escoltant musica, o en bell parloteig,
em sobtà el capvespre vora les amigues!
L’atzur es poblava lentament d’estrelles;
els llums s’encenien del poblet rural;
pels camins hi havia drings pausats d’esquelles
i jo, sol, tornava vers el meu casal.
Tot sol caminava sota el clar de lluna,
o entre la callada foscor de la nit,
portant, com un màgic tresor escondit,
la gràcia de totes i de cadascuna...
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/246
Aquesta pàgina ha estat revisada.
