Aquesta pàgina ha estat revisada.
LES VEUS DE LA NIT (1971)
219
La por al·lucinada
Ràpid, com una fletxa inesperada,
un angoixós presagi m'ha colpit.
Si fos aquesta ma darrera nit!
No veuran els meus ulls la nova albada?
Com sota el vent la fulla primparada,
tremola, de pensar-hi, l'esperit.
¿Vindràs, oh, Mort!, quan, per la son rendit,
sentir no pugui ni ta lleu petjada?
Oh!, com la por crea fantasmes! Ara,
he sentit al carrer com un que es para.
¿Ets tu qui arribes, decidida a entrar,
talment un lladre que el cancell forfolla?
El vent, enjogassat, mou i arrombolla
l'inútil paperam, d'ací d'allà.
