Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/204

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Dins l'avalot del tràmpol, s'extenuen
les vanes queixes, els superflus crits;
mes, si els cossos amants ara es desnuen,
s'uneixen, en l'espai, llurs esperits.

Leandre, els ulls a les llunyanes cales,
diu: —Quan ta fúria amainaràs, oh! vent?
Oh, si almenys Dèdal em deixés les ales!
Com volaria sobre el mar brument!—

I Hero, reclosa en la seva alta torre,
encén, al vespre, son inútil foc
i enganya el temps, que lentament s'escorre,
fent girar la filosa a poc a poc.

I diu, sotjant l'abandonada platja:
—Qui sap si, avui, s'arriscarà a venir?
¿Qui sap si, ja a mig freu, el seu coratge
solca les ones i no és lluny de mi?

»Torna-li, Venus, l'aigua més lleugera;
Neptú, dóna-li força al pit i al braç,
que jo l'eixugaré amb la cabellera
i amb el foc crepitant dels meus besars.

»No afonis, ai!, son cos sota l'onatge,
tu que d'amor saps el diví flagell.
No és el seu cos que entre perills viatja:
és ma esperança que navega amb ell!...

I una altra vetlla, i l'esperat no arriba;
i passa el dubte esgarrinxant son cor:
—¿Qui sap si una altra amada l'encativa
i ara els seus braços l'encadenen fort?—

I quan, retuda per la llarga espera,
s'adorm, somnia que ha vingut l'amat;
mes, quan desperta, veu que fou quimera
i els seus ulls ploren de la soledat.