El plany de Polifem
Albert Samain (De Polyphème)
Viu sol en fosca espluga, sota la roca viva;
conra les seves terres, pastura el seu arment;
fins ara, que una bella nereida l'encativa,
lliure visqué son cor de l'amorós turment.
És fort i res no tem, ni Júpiter; tan fort,
—i tan cruel, alhora—, que les mateixes feres
l'esquiven, quan el topen del bosc per les senderes.
I lluitar amb ell, pels altres pastors, fóra la mort.
I és lleig: enmig del front té un sol ull per faró;
son cap és una roja crinera esborrifada;
el tronc d'un pi escorçat li serveix de bastó;
sa veu retruny pels cingles com una gran tronada.
Mes, ara prou voldria que fos de bon sentir;
ara l'hirsut cabell amb el rascle es pentina
i, quan la llonga barba s'ha retallat, s'inclina
a un toll i el fosc visatge prova d'assuavir.
—Oh, Polifem! Quin màgic poder t'ha canviat?
Per què, curós, t'agences com per anar a una festa?
¿On és la teva indòmita i altiva llibertat,
tu, l'esquerp avesat a solitud fe resta?
—Fins la més alta torre —diràs— pot caure un dia;
l'heura més feble, estrènyer i occir l'arbre robust;
en l'erm més desolat pot néixer una flor pia
i el neguit de l'amor en el cor més adust.
»Així fou com un dia, de sobte, vaig sentir
quelcom que fou la culpa del dol que m'aclapara:
aquells ulls i aquells llavis i aquella dolça cara
han trasbalsat mon viure, s'han fet senyors de mi.
