L'ofrena a Cloe
Un aire fresc l'ardor del sol mitiga;
el dia es va escurçant; l'estiu és fuit;
hi ha com un deix de plàcida fatiga
damunt les terres que han donat llur fruit.
El doll flamíger de l'estiu és ara
com diluït en el setembre clar;
cada paller n'és un record, encara;
cada fruit d'or, com un present tardà.
Travessa els aires una esgarrifança;
esdevé freda la corrent del riu;
tristes, les vinyes van esgroguissant-se
i en el bosc escotxega la perdiu.
I ara se'n van, plegats, a la pastura
Dafnis i Cloe, en un creixent de llum.
Quina abundor de fruita ja madura
pertot on passen, i quin grat perfum!
No colliran les estivals cireres,
les maduixes i els gerds primaverals,
però arreu descobreixen, llamineres,
les saboroses fruites autumnals:
les figues que degoten com a bresques;
els préssecs darrerencs, tot borrissol;
els raïms túrgids i les peres, fresques,
i les pomes que brillen a ple sol.
Les unes són encara entre el brancatge
—amb un sacseig caurien tot seguit—;
mig sutzes i escampades per l'herbatge,
les altres moren en un dolç oblit.
Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/193
Aquesta pàgina ha estat revisada.
