Aquesta pàgina ha estat revisada.
VII
Abans que el sol hagi tombat la serra
i floreixi d'estels el firmament,
el cos de Dòrcon és cobert de terra
vora el canyar per on flauteja el vent.
Dafnis i Cloe —trasmudats de pena—
espargeixen damunt el malastruc
roses i llet, oh delicada ofrena!,
i dels raïms verdosos l'aspre suc.
Després s'allunyen, enllaçats de braços;
sota una alzina, deturant llurs passos,
es besen tímids, consirosament...
Dafnis sona la flauta abandonada
i els bous de Dòrcon, amb llur veu planyent,
d'un llarg braol esquincen la vesprada.
