Aquesta pàgina ha estat revisada.
IV
Sobtadament, oh, joia inesperada!,
entre el brogit del riu i el ventijol,
Dòrcon encara pot percebre el vol
d'una cançó tranquil·la, refiada.
Dintre la tarda d'or canta una noia;
omple l'aire el perfum de la cançó
i Dòrcon sent una inefable joia
que assuauja una mica el seu dolor.
—Jo diria talment que és la veu d'ella...—
I eixampla Dòrcon, plens de meravella,
els ulls, en veure, dreta al seu davant,
com per Venus mateixa conduïda,
Cloe, que amb pas incert es va atansant
amb la mirada tota esfereïda.
