Pàgina:Obres completes Poesia volum II (1991).djvu/171

Oh, quin amor no fóra el teu amor, que féu
possible tanta glòria!
I quin esforç més ímprobe per conquerir el trofeu
de l'àrdua victòria!

Tu dónes a la pedra amorfa ànima i sang,
al teu instint subjecta,
i ella se't lliura en formes que revelen ton rang
de creador perfecte.

En formes que recorden l'antiga veritat
que diu: —Tot mor i passa;
només l'art veritable ateny l'eternitat
i a l'home sobrepassa.—

Modern i antic, tu ens mostres —oh, ingenus capitells!—
com fàcilment s'alia
a mòduls que il·lustraren medievals cisells
la nova imatgeria;

com l'art no coneix límits d'espai ni temps i com,
en generós contacte,
la vida, més que els falsos enginys, t'ha ofert quelcom
millor que l'art abstracte.

Salut, amic! Quan deixis aquestes llums d'ací
per unes llums més pures,
aquestes pedres vives no et deixaran morir:
en elles, tu perdures.