Aquesta pàgina ha estat revisada.
Record de Puigllançada
A una jove amiga
Lleugera, t'avançares
a tots, amunt, amunt,
camí de Puigllançada,
aquell matí de juny.
Com si els peus fossin ales,
com si el cos no et pesés;
com si una força estranya
cap al cim t'empenyés.
Meravellats, guaitàvem
ton jove cos ardit
com s'enfilava, ingràvid,
cada cop més petit.
Érem just a mig aire
del camí fatigós
que ja al bell cim volava
el teu blanc mocador.
Victoriosa flàmula,
intrèpid estendard,
ens dava a tots coratge
i ens deia: —Avant, avant!...—
Passarà temps, anyades;
l'agilitat d'un jorn
no és eterna; les ales
ja no tens, de llavors.
Un dia, des de casa,
diràs: —Qui fos ahir!
Ara ja les muntanyes,
són massa altes per mi.—
