Aquesta pàgina ha estat revisada.
L'enyor de la terra
Quand reverai-je, hélas! de mon petit village
fumer la cheminée?
Du Bellay
I
Ix el vaixell del port i entre l'onatge
traça camins esborradissos i,
quan és finit son atzarós viatge,
retorna a l'aigua mansa d'on eixí.
No sempre aquell qui deixa son vilatge
—vaixell, a voltes, d'ignorat destí—
pot també recalar a l'antiga platja
i a la casa pairal de nou dormir.
Sols ell coneix aquell dolor inguarible
que és l'enyor de la terra, l'impossible
conhort de veure convertits un jorn
els vells records en plàstica presència
i l'esperança d'una llarga absència
en la brusca alegria del retorn.
