Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/95

virtut d'aquest pecat en que fou concebuda i que forma part de sa naturalesa, és necessariament anti-regionalista. No és una institució indígena, nascuda espontaniament en el sí de l'humana societat en aquestes o en aquelles circumstancies històriques, en aquesta o en aquella regió; no és fruit d'una generació ni raça; no és l'encarnació d'una civilització determinada: és una pura i estèril negació, és un disolvent poderosíssim; no és el sentiment de l'amor que feconda i engendra, és la torpíssima passió de l'odi que mata. La Revolució ni és francesa, ni alemanya, ni espanyola; no és ni tant sols humana; no és la planta o rebroll que naix en una terra convenient i creix fins a convertir-se en arbre frondós; no la parí la terra; com el llamp, se formà en la tenebrosa regió dels núvols amb els fluits malignants que's desprengueren de la fermentació de la carn i de la superbia humanes; vingué, doncs, de les altures, no nasqué del poble, i per lo tant, que no's cansen el positivista i el folk-lorista en cercar-la estudiant els sediments o capes socials; en tal cas, en el poble trobaràn les senyals d'haver patit la malaltía, com en un home veiem les senyals d'haver passat la verola.
 El principi per la Revolució sagrat i característic d'ella és l'igualtat, principi negatiu i essencialment anti-regionalista. Es aquesta igualtat negativa, perquè no significa que per adequar-se a la mida, deguin allargar-se els petits, sinó escurçar-se els grans, ja que, segons la paraula evangèlica, ningú potest ad staturam suam adjicere cubilum unum; els homes, a una comarca que té una constitució social determinada, una manera de ser propria, no li poden llevar aquesta forma natural sinó amb violencia, i aleshores no n'hi comunicaràn una de nova, perquè cada país necessita una forma que li és convenient, com cada home té menester un vestit, i el de l'un no serveix per l'altre. Fixem-nos amb lo que passa amb les llengües i amb les infinites varietats de cada una d'elles, com cada encontrada té accent diferent i paraules i modismes diferents; i si això succeeix amb la paraula, que és sempre en bona part espiritual i generalitzadora, ¿què ha de passar amb les relacions socials i jurídiques, que, com expressives d'un element més particular i material, per força presenten una verdadera varietat? No ignorem, perquè salta a la vista de qualsevol qui consideri la cosa, que la