tractava, de la llengua popular de que's servía. Tal és a lo menos l'origen etimològic.
Aquesta forma popular, i de consegüent regionalista, del sentiment estètic, apar ja volguda per l'Angèlic Mestre quan, comentant el mot grec Kal-los, el glosa dient que lo bell és vocans omnia ad seipsum [1], i, de consegüent, si els resplandors de la bellesa han d'arribar als ulls de tothom, és clar que sa expressió ha d'ésser per medis a tothom comprensibles i interessants.
Tal volta algú dirà que perquè la poesía tingui aquest caràcter n'hi ha prou de que sía nacional, sens que sía particularista en cada regió. Mes aquí cal fer una altra observació fundada en lo que diguérem abans sobre la falta en la nostra generació d'aquells firmíssims principis que eren com l'ànima de la nació política, donant un fí grandiós a aquella forma unitària, i existint, de consegüent, una verdadera vida nacional. Quan Espanya es trobava en aquell cas, eixí un Calderón de la Barca, expressió enèrgica i feliç d'aquella vida nacional, encarnació dels principis que informaven la patria; mes ara pot assegurar-se que encara que nasqués un poeta de les mateixes facultats artístiques, d'igual fervor religiós, d'idèntica instrucció filosòfica, que'l gran poeta madrileny, sa poesía sería molt diferent, ni sería, exceptuats uns pocs casos (com, per exemple, en la poesía religiosa, que és universal i eterna), un poeta popular per tota Espanya. I encara convé fer altra observació sobre l'únic genero poètic que avui día, dat el present estat social, pot tenir aquella prerogativa de l'Art que Sant Tomàs enclou en la citada fórmula vocans omnia ad seipsum. Ni la poesía heroica, ni la poesía lírica, és fàcil que avui s'extenguin i arribin a ésser el goig intel·lectual del poble; l'home modern no té l'esperit prou fort per enlairar-se a aquelles altes regions; desgraciadament, al gran progrés material no correspon el progrés espiritual, i necessita el poble delectar-se en una poesía de categoría inferior i més comprensible, no solament pels assumptos que
generalment tracta, sinó molt especialment pels medis d'execució de que's serveix. El drama és avui día l'únic poema que
- ↑ Opusc. De pulcro et bono
