Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/76

Aquesta pàgina ha estat revisada.
CAPÍTOL XI
Consideracions sobre'l sentiment estètic en una civilització regionalista
A

quella immortal raça helènica de privilegiada aptitut pel conreu de la Filosofía i de l'Art és una viva i convincent demostració de com el sentiment estètic, particularista per essencia, que no pot viure en el terreno de la generalitat, està íntimament lligat i reflecta diferents raigs d'hermosura, segons les diverses regions en que's desenrotlla. L'arquitectura classificà sos estils segons les diverses regions d'aquella privilegiada terra (dòric, jònic, etc); l'art literari denominà pel mateix procedir certes qualitats de son medi d'expressió (v. gr: l'aticisme), i la poesía homèrica i la poesía pindàrica, que tenen les honors de la primacía entre tota la poesía humana, són essencialment regionalistes, essent l'element regional, és a dir, el bell de quiscuna niçaga i afrau, el que fa resplandents de bellesa aquelles obres immortals, com brilla més un diamant que té diferentes cares. I aquest fet el veiem en tots els pobles qui tenen més viu el sentiment de la bellesa. A Espanya, les escoles literaries i pictòriques de Sevilla i de Valencia; a Italia, la florentina, la d'Umbría o la milanesa, totes aquestes denominacions i moltes d'altres que podríen nomenar-se, distingint-se sempre pel nom d'una ciutat o comarca, ¿què proven sinó l'íntim enllaç entre l'art i l'afrau en que's cría, participant de les qualitats de la terra en que arrela, com un fruit és més o menos gustós segons el país en que's cull?