Pàgina:Obres completes IV - La tradició catalana (1913).djvu/73

haver-hi en la vida del centralisme marits i mullers qui s'amen tendrament, fills qui respecten als pares, i germans qui estimen als germans, puix la naturalesa humana mai es corromp del tot; mes l'entitat casa desapareix, i l'esperit de familia queda sofocat pel descastat i grosser esperit de món. En tals situacions minven els sentiments naturals i augmenten les afeccions artificials o convencionals; la simplicitat de la naturalesa, la placèvola vida de familia, no acontenta als estragats gustos; l'amor a la casa queda sec baix l'ardent influencia de les concupiscencies; la nació no's compòn de cases, sinó d'individuus, per lo qual els estats organitzats de tal conformitat estàn pròxims a la desorganització.
Un cop destruida o debilitada la casa, la societat reb una forta sotragada, com si a un edifici li treguessin la principal pedra del fonament. Prescindim ara del defecte moral d'una societat qui té relaxada la familia, d'una nació qui no té per principal element constitutiu la casa, i considerem l'assumpto baix un aspecte més material. L'agricultura i l'industria gaudeixen de grans ventatges, quan en la societat la familia o casa té consistencia i soliditat. Els moderns han caigut en la contradicció de que al mateix temps que d'una part ponderen les ventatges de l'associació, pel progrés de l'agricultura i de l'industria, d'altra han treballat per la destrucció de la casa; associació natural i fecundíssima, qui no sols conrea les idees i afectes morals, sinó les terres i els oficis qui serveixen pel manteniment material dels homes. La tradició és una condició de progrés, tant en l'ordre moral com en el físic, i la familia agrícola o industrial qui posseeix la tradició dels coneixements pràctics, el natural afecte a un ram de treball que passa de generació en generació, i fins el sentiment de gloria de que la seva casa avanci a les demés del mateix ofici, no sols pels majors guanys, sinó també per l'avenç en l'art que professa, és indubtable que constitueix el més fort element de progrés per un país. Catalunya estava plena d'una multitut de glorioses dinastíes de pagesos, menestrals o mercaders, qui no amagaven la cara davant del gran senyor, perquè posseíen una noblesa tant honrosa com la seva, un llinatge els mèrits del qual constaven ja en la primor dels treballs executats, ja en els serveis prestats al